9

Al poble hi vivia un invàlid. Posseït pel desig d'ésser útil a la comunitat després d'una vida àrida i seca, va obligar rere el canó d'una escopeta a les dones ploramiques a que el disposessin cada nit sobre una cadira de fusta amagada rere unes herbes altes. Havia decidit que esperaria amb paciència i mataria a trets als lladres que, de tant en tant, alguna matinada, assaltaven el poble, i allò ompliria de sentits la seva vida miserable. Les dones veien sortir el sol i sospiraven, i esperaven amb ànsies i por curiosa el matí en que haurien de trobar-lo mort, caigut de la seva cadira de fusta, però sempre el recollien ple de vida, pudent, despert, fumant de mal humor pixat i cagat als pantalons. La nit dels lladres, però, hauria d'arribar tard o d'hora, i en fer-ho, l'invàlid va deixar que aquests s'entretinguessin assaltant el poble per última vegada, i va aprofitar el robatori per a fer punteria cap als cranis dels cavalls dels lladres, que descansaven innocents lligats a un llimoner, i va provocar una escena greu de sang i entranyes escampades per les llimones i les herbes. Els lladres, en acostar-s'hi per fugir carregats d'andròmines, van esgarrifar-se tant que no van tornar mai més, i l'invàlid va esdevenir un gran heroi.    

8

El Paco ja havia fet vuit anys. Els jesuïtes continuaven dient que es tractava del nen més llest de l’escola. A les nits, acostumava a llevar-se sense fer soroll i engolir els pastissos o les coques que la mare havia fet el dia abans. Potser sí que era una mica llest. El Pepe se n’adonava perquè compartien llit, l’un amb el cap als peus de l’altre, i quan el més petit sortia de sota les mantes, de vegades li fregava la galta, sense voler, i el Pepe es despertava. El va deixar fer sense delatar-lo als pares, fins que un dia sentiren un terrabastall molt gros. La senyora Maria va esclafar tots els cucs de seda contra el matalàs, de l’ensurt, i va córrer cap a la cuina amb l’escopeta del pare sota el braç. Il·luminat per la lluna que s’escolava entre els vidres, hi va trobar el seu fillet Paco al terra, amb els ulls plens de llàgrimes, rodejat de menges. L’estructura que el feia arribar fins al prestatge més alt on la mare hi deixava els pastissos, configurada per un tamboret sobre la taula de la cuina, havia cedit i va anar de ben poc que el nen no es matés. La senyora Maria va entendre com era que algunes nits els seus preparats desapareixien i des d’ençà va deixar d’espantar els gats a cops d’escombra.

7

A casa, entre moltes altres coses, la mare confeccionava cabdells de seda. Les veïnes, que també en feien, posaven els cucs, amagats dins els seus capolls blancs, a l’interior d’una pica plena d’aigua calenta perquè es morissin, però la mare preferia amagar-los sota el coixí del llit on dormia, com un ocell que escalfa els ous dins el niu, tot i que la finalitat era una mica diferent. Les veïnes deien que el mètode de la senyora Maria era una porcada i que els Garcia eren tots uns porcs acabats; ho pensaven en veure’ls fer les matances arrossegant els animals ensangonats per tot el pati, i en percebre els ecos dels campionats de rots a les sobretaules...El pare deia que, en el fons, les veïnes eren unes envejoses: la seda que la senyora Maria treia als seus cucs era la més suau i la més amable del poble. 

6

El Pepe ja havia fet onze anys. S’allunyava de les barraques jesuïtes que els feien d’escola arrossegant al Paco, que sols en tenia quatre, però tothom deia que era el més llest de la família. Ara la mare tornava a estar prenyada. Les velles del poble deien que aquest cop duria al món a una nena. Es diria Ascensió. El Pepe sentia una mica de curiositat per com seria tot allò de tenir una nena tan petita entre els camps, els porcs i els homes forts i esquerdats pel sol i les bales. Mentre el Paco i el Pepe creuaven el pont de la sèquia major, a l’altra banda del riu, guaitaren com els saludava el germà gran de la família dels Tontarreras. Com bé indicava el nom que els havia posat l’àvia, experta en assignar àlies durant les sobretaules, no estaven massa fins del terrat. Aquell noi babau va abaixar-se els pantalons i va proferir una ventositat que va fer que el pobre Paco quedés aturat al mig del pont, seriós i tement. Acte seguit, entre riures histèrics, el Tontarrera fill va arrencar a córrer fins que es perdé entre els arbres. Carai, carai, magistral, magistral, mussità el Pepe, davant d’aquell espectacle. Li feien força gràcia, els episodis exhibicionistes i esporàdics que els fills d’aquella apreciada família acostumaven a degotar per tot el poble. S’hagués posat a aplaudir, fins i tot. El Paco, en canvi, tenia els ulls humits i seguia allà aturat, uns quants metres rere les esquenes del seu germà gran, com si volgués assegurar-se bé que aquell animal fètid havia tingut prou temps de córrer ben lluny abans de reprendre la marxa. El Pepe se’l mirava, el cridava sense entendre com podia ser que aquella criatura tova, espantada per un pet, fos el més llest i prolífic que hagués sortit d’entre les cames de la mare. 

5

El pare de la Teresa va morir, quan ella tenia nou anys, de tuberculosi dins una cel·la perquè era republicà. Un veí del poble l'havia denunciat a la guàrdia civil. A les nits, la germana petita de la Teresa observava una llumeta blanca que dansava pel sostre i les parets del dormitori, i creia que era l'ànima del seu pare. Una matinada, per fi, la mare vídua va apagar aquella dolça fantasmagoria tot mostrant-li a la nena com, rere les finestres, camí enllà, un noi del poble que visitava d'amagat la seva promesa traçava jocs de llum amb el fanalet de la seva bicicleta. La Teresa també corria pels passadissos de la casa vella tot esperant l'espectre del seu pare. Un matí, la mare vídua va dur-la bruscament davant una fotografia molt grossa del pare, que penjava de la paret, i va dir-li "que et quedi clar, filla, que aquesta és l'única manifestació material que veuràs d'ell per sempre més".     

4

L'àvia penjava roba neta al sol mentre un borratxo del poble li cridava porcades. L'avi Simó tenia un revòlver de marca Remington que anomenava quotidianament "el remisto". L'avi Simó va agafar el seu remisto i va empaitar al borratxo. En prémer el gallet, el remisto va resultar encallat i no va disparar pas. L'avi Simó, visiblement molest, va llençar el revòlver contra l'esquena del borratxo i, en la seva ebrietat, el pobre anava cridant "m'han disparat a l'esquena, m'han matat!".  

3

Rere la finestra els avions carregats de bombes passaven amunt i avall pel cel gris, i seguien el riu fins arribar a la fàbrica de la pólvora. És possible que pretenguessin volar-la i, de pas, volar també tot el poble. Ningú comprenia perquè mai van aconseguir-ho. L’oncle Simón deia que els pilots nacionals no sabien fer punteria. La mare resava amb fàstic mentre alletava al germà Paco. El pare alçava la veu assegurant que ni tan sols els pilots nacionals s’atrevirien a desencadenar tal desastre, que potser sí que tenien ordres de fer-ho, però un cop s’hi veien capaços, en desistien i se’n tornaven a la base. En el desafortunat xoc entre l'universal i el particular, un home podia ser franquista però tenir un cor honest i pur. 

2

La senyora Maria cridava com el Pepe havia vist fer als porcs tot just abans del sacrifici. L’escena de la matança era sempre la mateixa: havia d’engreixar-se al porc durant tot l’any. Al Pepe li tocava dur, cada dia, les restes del que menjaven a casa fins al petit corral fet d’obra, i que era la casa del porc. Arribat l’últim plat d’aquell ésser rosat, el pare del Pepe s’aferrava al ganivet gros i lluent amb les mans fermes, el germà gran Pedro i l’oncle Simó subjectaven l’animal l’un per la cua recargolada i també pel cul i l’altre per les orelles i també pel morro. De vegades, el porc mossegava les mans de l’oncle Simó i aquest proferia maleficis que clamaven al cel per sobre dels esgarips emesos per la fera. Però, en el fons, l’oncle Simó no sols havia rebut traïcions per part de les bèsties, sinó que les havia passades molt putes per culpa dels homes, també. Com aquella nit en la qual el pare del Pepe va córrer a demanar al veí del camió si podien dur-lo a l’hospital, per pietat. - Encara que en Simó fos un anarquista de circ, era el seu germà.-  En una reunió clandestina, l’oncle Simó féu que se li esgotés la paciència al camarada  de la UGT i ja no va voler saber res més de revolucions socials abans o després d’afusellar als de les boines vermelles carlistes, ni tampoc del Bakunin això o allò altre. El noi va pensar que la millor manera de fer callar la xerrameca del llibertari oncle Simó, que pertanyia a la CNT, era treure’s la pistola carregada de sota l’abric i obsequiar-lo amb un tret a l’estómac. Panteixant amb la bala entaforada entre les costelles, l’oncle Simó va salvar la pell de miracle. Et duc a l’hospital perquè ets el meu germà, porc animal, que si no ho fossis, el que faria jo seria denunciar-te a la guàrdia civil, li deia el pare del Pepe amb totes les mans brutes de la sang que brollava de la panxa esprimatxada de l’oncle. El Pepe, tot i tenir només set anys, aquella nit va veure brillar les llàgrimes als ulls del seu pare, dins la foscor del remolc del camió. Com voleu vèncer a l’ordre fotent-vos trets entre els que sou del mateix bàndol, desgraciadets? deia el pare del Pepe tot rient, un cop l’oncle va trobar-se millor.

El cas és que la mare cridava tortuosament. El Pepe havia guaitat uns relleus i uns vèrtexs violents sota els llençols blancs, que s’anaven ensangonant a poc a poc. El pare se l’havia endut d’allà perquè no creia que fos agradable per a un nen de set anys de veure com en Paco, el tercer fill de la família, anava traient el cap d’entre les cames de la mare, tot lleig i rosat i tremolós. 

1

L'avi Simó va fabricar-se una guitarra que només tenia dues cordes molt gruixudes, i que posava en circulació acústica uns gemecs sòrdids que bé podrien haver sortit d'un ritual aborigen. Quan anava borratxo, i quasi bé sempre hi anava, pujava a les golfes de casa tot sol i pinçava les cordes de la seva guitarra, i així anava dulcificant les hores que se li desfeien en pau. Aquest ritual que no hagués pogut aguantar quasi bé ningú, la seva dona tampoc el suportava. Els veïns del poble explicaven que un dia, farta ella d'aquell turment conjugal, va estimbar-li la guitarra al cap, però també és probable que simplement l'estampés cega de follia contra la paret de les golfes de casa. L'avi Simó ja no va poder tocar mai més.