El Pepe ja
havia fet onze anys. S’allunyava de les barraques jesuïtes que els feien
d’escola arrossegant al Paco, que sols en tenia quatre, però tothom deia que
era el més llest de la família. Ara la mare tornava a estar prenyada. Les
velles del poble deien que aquest cop duria al món a una nena. Es diria
Ascensió. El Pepe sentia una mica de curiositat per com seria tot allò de tenir
una nena tan petita entre els camps, els porcs i els homes forts i esquerdats
pel sol i les bales. Mentre el Paco i el Pepe creuaven el pont de la sèquia
major, a l’altra banda del riu, guaitaren com els saludava el germà gran de la
família dels Tontarreras. Com bé indicava
el nom que els havia posat l’àvia, experta en assignar àlies durant les
sobretaules, no estaven massa fins del terrat. Aquell noi babau va abaixar-se
els pantalons i va proferir una ventositat que va fer que el pobre Paco quedés
aturat al mig del pont, seriós i tement. Acte seguit, entre riures histèrics,
el Tontarrera fill va arrencar a córrer fins que es perdé entre els arbres.
Carai, carai, magistral, magistral, mussità el Pepe, davant d’aquell
espectacle. Li feien força gràcia, els episodis exhibicionistes i esporàdics
que els fills d’aquella apreciada família acostumaven a degotar per tot el
poble. S’hagués posat a aplaudir, fins i tot. El Paco, en canvi, tenia els ulls
humits i seguia allà aturat, uns quants metres rere les esquenes del seu germà gran,
com si volgués assegurar-se bé que aquell animal fètid havia tingut prou temps
de córrer ben lluny abans de reprendre la marxa. El Pepe se’l mirava, el
cridava sense entendre com podia ser que aquella criatura tova, espantada per
un pet, fos el més llest i prolífic que hagués sortit d’entre les cames de la
mare.
