El pare de
la Teresa va morir, quan ella tenia nou anys, de tuberculosi dins una cel·la
perquè era republicà. Un veí del poble l'havia denunciat a la guàrdia civil. A
les nits, la germana petita de la Teresa observava una llumeta blanca que dansava
pel sostre i les parets del dormitori, i creia que era l'ànima del seu pare.
Una matinada, per fi, la mare vídua va apagar aquella dolça fantasmagoria tot
mostrant-li a la nena com, rere les finestres, camí enllà, un noi del poble que
visitava d'amagat la seva promesa traçava jocs de llum amb el fanalet de la
seva bicicleta. La Teresa també corria pels passadissos de la casa vella tot
esperant l'espectre del seu pare. Un matí, la mare vídua va dur-la bruscament davant
una fotografia molt grossa del pare, que penjava de la paret, i va dir-li
"que et quedi clar, filla, que aquesta és l'única manifestació material
que veuràs d'ell per sempre més".
