El Paco ja
havia fet vuit anys. Els jesuïtes continuaven dient que es tractava del nen més
llest de l’escola. A les nits, acostumava a llevar-se sense fer soroll i
engolir els pastissos o les coques que la mare havia fet el dia abans. Potser
sí que era una mica llest. El Pepe se n’adonava perquè compartien llit, l’un
amb el cap als peus de l’altre, i quan el més petit sortia de sota les mantes,
de vegades li fregava la galta, sense voler, i el Pepe es despertava. El va
deixar fer sense delatar-lo als pares, fins que un dia sentiren un terrabastall
molt gros. La senyora Maria va esclafar tots els cucs de seda contra el
matalàs, de l’ensurt, i va córrer cap a la cuina amb l’escopeta del pare sota
el braç. Il·luminat per la lluna que s’escolava entre els vidres, hi va trobar
el seu fillet Paco al terra, amb els ulls plens de llàgrimes, rodejat de
menges. L’estructura que el feia arribar fins al prestatge més alt on la mare
hi deixava els pastissos, configurada per un tamboret sobre la taula de la
cuina, havia cedit i va anar de ben poc que el nen no es matés. La senyora Maria
va entendre com era que algunes nits els seus preparats desapareixien i des
d’ençà va deixar d’espantar els gats a cops d’escombra.