La senyora
Maria cridava com el Pepe havia vist fer als porcs tot just abans del sacrifici.
L’escena de la matança era sempre la mateixa: havia d’engreixar-se al porc
durant tot l’any. Al Pepe li tocava dur, cada dia, les restes del que menjaven
a casa fins al petit corral fet d’obra, i que era la casa del porc. Arribat
l’últim plat d’aquell ésser rosat, el pare del Pepe s’aferrava al ganivet gros
i lluent amb les mans fermes, el germà gran Pedro i l’oncle Simó subjectaven
l’animal l’un per la cua recargolada i també pel cul i l’altre per les orelles
i també pel morro. De vegades, el porc mossegava les mans de l’oncle Simó i
aquest proferia maleficis que clamaven al cel per sobre dels esgarips emesos
per la fera. Però, en el fons, l’oncle Simó no sols havia rebut traïcions per
part de les bèsties, sinó que les havia passades molt putes per culpa dels
homes, també. Com aquella nit en la qual el pare del Pepe va córrer a demanar
al veí del camió si podien dur-lo a l’hospital, per pietat. - Encara que en
Simó fos un anarquista de circ, era el seu germà.- En una reunió clandestina, l’oncle Simó féu
que se li esgotés la paciència al camarada de la UGT i ja no va voler saber res més de
revolucions socials abans o després d’afusellar als de les boines vermelles
carlistes, ni tampoc del Bakunin això o allò altre. El noi va pensar que la
millor manera de fer callar la xerrameca del llibertari oncle Simó, que
pertanyia a la CNT, era treure’s la pistola carregada de sota l’abric i
obsequiar-lo amb un tret a l’estómac. Panteixant amb la bala entaforada entre
les costelles, l’oncle Simó va salvar la pell de miracle. Et duc a l’hospital
perquè ets el meu germà, porc animal, que si no ho fossis, el que faria jo
seria denunciar-te a la guàrdia civil, li deia el pare del Pepe amb totes les
mans brutes de la sang que brollava de la panxa esprimatxada de l’oncle. El
Pepe, tot i tenir només set anys, aquella nit va veure brillar les llàgrimes
als ulls del seu pare, dins la foscor del remolc del camió. Com voleu vèncer a
l’ordre fotent-vos trets entre els que sou del mateix bàndol, desgraciadets?
deia el pare del Pepe tot rient, un cop l’oncle va trobar-se millor.
El cas és
que la mare cridava tortuosament. El Pepe havia guaitat uns relleus i uns
vèrtexs violents sota els llençols blancs, que s’anaven ensangonant a poc a
poc. El pare se l’havia endut d’allà perquè no creia que fos agradable per a un
nen de set anys de veure com en Paco, el tercer fill de la família, anava
traient el cap d’entre les cames de la mare, tot lleig i rosat i tremolós.