Al poble hi
vivia un invàlid. Posseït pel desig d'ésser útil a la comunitat després d'una
vida àrida i seca, va obligar rere el canó d'una escopeta a les dones
ploramiques a que el disposessin cada nit sobre una cadira de fusta amagada
rere unes herbes altes. Havia decidit que esperaria amb paciència i mataria a
trets als lladres que, de tant en tant, alguna matinada, assaltaven el poble, i
allò ompliria de sentits la seva vida miserable. Les dones veien sortir el sol i sospiraven,
i esperaven amb ànsies i por curiosa el matí en que haurien de trobar-lo mort, caigut de la
seva cadira de fusta, però sempre el recollien ple de vida, pudent, despert, fumant de
mal humor pixat i cagat als pantalons. La nit dels lladres, però, hauria
d'arribar tard o d'hora, i en fer-ho, l'invàlid va deixar que aquests
s'entretinguessin assaltant el poble per última vegada, i va aprofitar el
robatori per a fer punteria cap als cranis dels cavalls dels lladres, que descansaven
innocents lligats a un llimoner, i va provocar una escena greu de sang i
entranyes escampades per les llimones i les herbes. Els lladres, en
acostar-s'hi per fugir carregats d'andròmines, van esgarrifar-se tant que no van
tornar mai més, i l'invàlid va esdevenir un gran heroi.
